Com t’afecten els canvis a la Llei de Defensa dels Consumidors i Usuaris

Imatge Article 10 - Canvis a la Llei de Defensa de Consumidors i Usuaris

El 2022 entren en vigor diverses modificacions al Text Refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris. Les modificacions obeeixen a la necessitat d'incorporar a l'ordenament jurídic espanyol diverses directives europees, que volen adaptar el marc legal a les noves realitats del consum en àmbits com els continguts i els serveis digitals, les ressenyes d'usuaris o les pràctiques de venda a domicili.

En primer lloc, l’1 de gener del 2022 entra en vigor el Reial decret llei 7/2021, del 27 d’abril de transposició de directives de la Unió Europea. Entre altres aspectes, les disposicions d’aquesta modificació afecten la defensa dels consumidors en matèria de contractes de compravenda de béns i de subministrament de continguts o serveis digitals. És un mercat puixant gràcies a la irrupció de les plataformes de contingut. Només les subscripcions a serveis digitals van facturar 58.000 milions d’euros a la Unió Europea l’any passat.

En aquest sentit, les directives europees que es transposen mitjançant aquest Reial decret llei estableixen normes comunes sobre determinats requisits relatius als contractes de subministrament de continguts i serveis digitals, i de compravenda de béns subscrits entre empreses i persones consumidores. En particular, s’estipulen normes sobre la conformitat amb el contracte, les mesures correctores en cas de manca de conformitat i les modalitats per exigir les mesures correctores esmentades que estan a disposició dels consumidors i usuaris.

Més garanties en els productes i serveis digitals, fins i tot els “gratuïts”

Més enllà de la necessitat ineludible de transposar aquestes directives europees a l’ordenament espanyol, la crisi sanitària també ha posat de manifest la conveniència de dotar d’una regulació concreta i especifica tots aquests tipus de serveis i contractes digitals, que han tingut un fort creixement amb motiu de la pandèmia. Arran del confinament, molts consumidors s’han vist obligats a adaptar-se a l’ús de múltiples eines i serveis digitals, o fins i tot comprar en línia determinats productes essencials com l’alimentació.

Les principals modificacions que estableix el Reial decret llei 7/2021 inclouen:

  • Ampliació de l’àmbit d’aplicació per incloure els contractes de subministrament de serveis digitals en què el consumidor no paga un preu, sinó que obté els béns o els serveis a canvi d’aportar les seves dades personals. Així i tot, en aquest tipus de serveis “gratuïts” el consumidor o usuari també té uns drets bàsics.
  • La conformitat amb el contracte es determinarà pel compliment d’uns requisits subjectius i objectius. Si el bé o servei no compleix aquests requisits, el venedor haurà de respondre davant del consumidor, que en podrà exigir la reparació o substitució. En tot cas, la reparació o substitució haurà de ser totalment gratuïta i s’haurà de fer en un termini de temps raonable. Si no és possible la reparació ni la substitució, llavors es podrà exigir una reducció de preu o la resolució del contracte.
  • Modificació del termini legal de garantia: el termini de la garantia passa a ser de tres anys, a comptar des del lliurament en el cas dels béns físics, i dos anys en el cas dels continguts o serveis digitals. En el cas dels productes de segona mà, el termini de garantia es deixa a voluntat de les parts, però mai no podrà ser inferior a 1 any.
  • El termini de presumpció de falta de conformitat del producte s’amplia dels 6 mesos fins als dos anys des de la data de lliurament, en el cas dels béns físics. En el cas del subministrament de continguts o serveis digitals, aquest termini de presumpció de manca de conformitat es fixa en 1 any. Això significa que es trasllada a l’empresari la càrrega de provar que el producte, bé o servei és conforme i no pateix de cap defecte.
  • En el cas dels serveis de reparació i postvenda, el termini en què s’exigeix l’existència de peces de reparació s’amplia a deu anys. La idea d’aquesta modificació és intentar lluitar contra l’anomenada obsolescència programada i permetre, per tant, que els consumidors puguin gaudir del producte durant més temps.
  • El termini de què disposa el consumidor per reclamar al venedor una falta de conformitat del producte, és a dir, el termini de prescripció, s’amplia de 3 a 5 anys.
  • Finalment, s’estableix la prevalença de la garantia comercial (oferta pel fabricant) sobre la legal si aquesta és més beneficiosa per al consumidor. Fins ara, l’aplicació d’una o altra podia quedar a criteri exclusiu del venedor del producte.

Més informació i transparència a les compres online i la venda a domicili

La segona gran modificació que afecta aquest any a la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris es recull en el Reial decret llei 24/2021 de 2 de novembre. Aquesta darrera modificació entrarà en vigor a partir del 28 de maig de 2022 i es refereix especialment a la regulació de les pràctiques de venda en línia i la venda a domicili.

Les principals modificacions que estableix aquesta actualització legislativa són:

  • En tots aquells casos en què es proporcionin resultats de cerques sobre productes o serveis oferts per empreses, s’estableix l’obligació per a l’empresari de facilitar els criteris tinguts en compte a l’hora de posicionar els resultats i la seva rellevància (per exemple, en el cas d’un cercador d’Internet).
  • També s’afegeixen obligacions per a l’empresari en matèria d’informació i transparència. Bàsicament, ha d’oferir la possibilitat de cercar béns i serveis sobre la base d’una consulta mitjançant paraula clau, expressió o altre tipus de dades.
  • Si es faciliten ressenyes sobre productes o serveis, caldrà indicar si es garanteix que aquestes provenen de consumidors que de debò hagin adquirit el producte (això persegueix abordar el problema creixent de les opinions falses a Internet).
  • S’estableix tot un nou sistema sancionador en matèria de consum, essent aquesta una de les modificacions més extenses, ja que abasta els aspectes següents:
  • Incorporació de noves infraccions en matèria de consum, les quals es qualifiquen de lleus, greus i molt greus. És especialment destacable que ara es distingeixen les infraccions lesives de la salut (les quals remeten a la Llei 14/1986, de 25 d’abril, General de Sanitat) de la resta.
  • Actualització dels imports de les sancions, que poden assolir fins a la xifra de 1.000.000 d’euros en el cas de les infraccions molt greus (les infraccions lleus se sancionen amb entre 150 € i 10.000 €, les greus entre 10.001 i 100.000 € i les molt greus entre 100.001 i 1.000.000 €).
  • S’introdueix també com a criteri per concretar la sanció econòmica aplicable l’estimació de la quantia del benefici il·lícit obtingut gràcies a la infracció. Així, per exemple, una infracció lleu comportaria una sanció entre 150 € i 10.000 €, però es preveu la possibilitat de sobrepassar aquestes quantitats fins a assolir entre dues i quatre vegades el benefici il·lícit obtingut.
  • També s’incorpora l’obligació de donar publicitat a les resolucions sancionadores per part de les empreses afectades. L’objectiu d’aquesta obligació és potenciar la finalitat dissuasòria de les sancions de consum.
  • Es modifica la regulació del termini del dret de desistiment, el qual passa dels 14 dies naturals anteriorment a 30 dies naturals per a aquells casos de contractes que hagin estat subscrits en el context de visites no sol·licitades al domicili, o d’excursions organitzades amb l’objectiu de promocionar o vendre béns o serveis.
  • També s’incorporen mesures correctores per als consumidors que hagin estat objecte de pràctiques comercials deslleials, com ara la resolució del contracte i l’obtenció d’una indemnització, la quantia de la qual varia en funció de la infracció.

Encara que inicialment puguin causar una certa confusió, aquestes modificacions legals han de ser molt celebrades tant pels consumidors com pels empresaris. No només equiparen el nostre marc legal als estàndards europeus en matèria de defensa dels drets dels consumidors i usuaris, sinó que també fixen unes regles del joc més clares en aquells productes, serveis i pràctiques comercials sorgides arran de l’auge del mercat digital.

Tens problemes amb una compra realitzada a Internet? Informa’t i reclama els teus drets!

Tendències del mercat immobiliari després de la pandèmia

Imatge Article 8 - Tendències immobiliàries post COVID-19_CAT

El coronavirus ha marcat un abans i un després en el sector immobiliari. Després d'una època en què els grans nuclis urbans han estat els grans protagonistes, el comprador postpandèmia busca un altre tipus d'habitatges: més amplis i tranquils, que tinguin espais exteriors, millor equipats, amb una major eficiència energètica... Coneix les principals tendències del mercat immobiliari que marcaran la seva evolució després de la pandèmia.

La compravenda d’habitatges a Espanya es va desplomar un 17,7% el 2020 a causa de l’impacte de la COVID-19, retrocedint a nivells de 2016 segons les dades de l’INE. No obstant això, en la primera part de 2021 l’activitat s’ha recuperat fins a nivells similars a 2019. L’impacte en els preus també ha estat menor del que s’esperava. De fet, des de l’inici de la pandèmia els preus han crescut una mitjana del 2,3% d’acord amb Idealista, encara que amb grans diferències entre comunitats autònomes i més afectació a les poblacions turístiques.

No obstant això, el canvi més important dins de les tendències de mercat immobiliari s’ha produït en les preferències dels clients. La pandèmia ha fet que ens replantegem què valorem més a l’hora de comprar un habitatge. Si abans de la COVID-19 els principals protagonistes de el sector immobiliari eren els pisos cèntrics a les grans ciutats, ara es busquen “habitatges a prova de confinaments” amb els requisits que veurem a continuació.

Habitatges més amplis per a tota la família

Tradicionalment, a Espanya ens hem distingit per passar la major part del temps fora de casa. Un model laboral caracteritzat per llarguíssimes jornades de treball o d’estudi presencials, juntament amb un clima que convida a sortir, ha fet que els nostres habitatges servissin principalment per descansar i dormir. No obstant això, el confinament ho va canviar tot: de cop i volta, el teletreball i l’educació a distància es van convertir en la norma, i els habitatges van passar a estar ocupats per tots els membres de la família al llarg de tot el dia.

Davant la perspectiva d’haver de passar més temps a casa, es busquen habitatges més amplis que permetin la convivència de totes aquestes activitats. Això ha fet que la superfície mitjana dels habitatges comprats hagi assolit els seus màxims històrics en el tercer trimestre del 2020, amb una mitjana de 101,7 m2, d’acord amb les dades del Col·legi de Registradors.

evolució compravenda d'habitatges a la pandèmia ine 2020
Després una forta davallada durant el confinament, les compravendes d'habitatge s'han recuperat ràpidament (Font: INE).

A què es destinen aquests metres quadrats addicionals que es busquen en els nous habitatges? Segons l’estudi “L’impacte de la Covid-19 en la demanda d’habitatge”, a aquells que busquen canviar d’habitatge els agradaria comptar sobretot amb una terrassa o un jardí (70 %), un saló més ampli (34 %), una cuina més espaiosa (29,5 %) i una habitació per a treballar (23,1 %).

Els espais a l’aire lliure es tornen imprescindibles

Una altra de les tendències del mercat immobiliari que sorgeixen a conseqüència de la crisi del coronavirus és que els espanyols han redescobert els seus balcons, terrasses, jardins o patis. Aquest tipus d’elements exteriors, que eren força habituals fins als anys setanta, van deixar d’incorporar-se a la majoria dels habitatges construïts posteriorment per diverses raons: perquè encarien el preu final, perquè la gent els tancava per guanyar espai addicional o perquè els clients preferien invertir en altres equipaments com els garatges o trasters.

El resultat és que la majoria dels habitatges actuals no tenen espais exteriors. No hi ha estadístiques oficials al respecte. Però si fem una recerca en portals immobiliaris com Idealista, podem veure que dels gairebé 25.000 habitatges a la venda a Madrid, tot just el 10% compten amb terrassa, balcó, pati o jardí. A Barcelona, tot i tenir millor clima, el percentatge d’habitatges amb espais exteriors és encara menor. En canvi, la majoria de promocions d’obra nova que es comercialitzen actualment incorporen una terrassa o balcó, perquè s’ha convertit en un requisit indispensable per als que volen canviar de casa.

La proximitat al centre urbà ja no és tan rellevant

Una societat en la qual el presentisme és la norma valora especialment la proximitat a la feina, les escoles i els equipaments. Per això viure a prop dels grans centres urbans era un avantatge que es reflectia en el preu dels habitatges. La qual cosa explica per què el preu del metre quadrat en ciutats com Sant Sebastià, Barcelona o Madrid és entre un 30 i un 50 % superior al de altres poblacions de la mateixa província. Tanmateix, això també sembla estar canviant si ens fixem en les tendències del mercat immobiliari després de la pandèmia.

El teletreball ha fet que moltes famílies es plantegin mudar-se a altres poblacions fora de les grans ciutats, on poden optar a habitatges grans i una millor qualitat de vida. 

Un reflex d’aquesta tendència és que en el tercer trimestre de l’any 2020, la compravenda d’habitatges unifamiliars va suposar un 20,88% del total de les transaccions en comunitats autònomes com Catalunya, segons un informe d’API – Col·legis i associació d’agents immobiliaris. Això marca uns nivells rècord en la sèrie històrica, tal y com confirmen les dades compartides pel Col·legi de Registradors de la Propietat en l’àmbit de tota Espanya.

Es busquen habitatges més grans i independents, dotats de zones exteriors com jardins o terrasses, el que previsiblement farà pujar els preus fora dels grans nuclis urbans.

Habitatges de més qualitat i millor equipats

El parc immobiliari espanyol es troba envellit. No tant per l’edat mitjana dels habitatges, que és de 45 anys, sinó a causa de la baixa qualitat de les construccions realitzades en els anys 60 i 70, juntament amb la falta de manteniment i actualització de molts immobles.

Durant el confinament, moltes persones s’han adonat que els seus habitatges necessiten una posada al dia, el que explica el fort auge de les reformes en l’últim any. Un bon aïllament acústic o tèrmic, sistemes que assegurin la qualitat de l’aire en interiors o més lluminositat són alguns dels aspectes més demandats en els nous habitatges d’acord amb les tendències de mercat immobiliari en l’actual mercat postcoronavirus.

Necessites comprar o vendre un habitatge? Confia en una API i advocada immobiliària!

Què és el Pre-Pack Concursal i quins avantatges ofereix?

Imatge Article 7 - Prepack Concursal_CAT

Els Jutjats Mercantils de Barcelona han establert unes noves directrius per a la venda d'unitats productives. És l'anomenat Pre-Pack concursal, una figura jurídica concebuda per agilitar els procediments concursals i evitar la pèrdua d'ocupació i d'activitat empresarial en els actius d'una empresa subjecta a concurs que encara siguin viables. Però com funciona aquesta figura i quins beneficis ofereix als creditors i deutors?

La durada mitjana dels procediments concursals a Espanya és de quatre anys, termini que es pot veure agreujat per les moratòries establertes amb motiu de la pandèmia, segons alerta el Banc d’Espanya. Això provoca l’existència d’un nombre cada vegada més gran d’empreses “zombis”, és a dir, societats mercantils inviables amb els actius congelats i en què els seus balanços acumulen més pèrdues a mesura que passa el temps sense resoldre la seva situació.

Ni els concursos voluntaris de creditors, que escurcen els terminis, ni les fórmules alternatives com la liquidació societària amb un únic deutor, estan aconseguint reduir de manera significativa el nombre de procediments concursals que “s’eternitzen” als jutjats.

Per donar una resposta a aquesta situació, els jutjats mercantils de Barcelona han definit unes noves directrius, conegudes com a “Pre-Pack concursal”, que permeten accelerar la venda o la transmissió de les unitats productives d’una empresa subjecta a un procediment concursal .

Aquesta opció no està recollida en el Reial Decret Legislatiu 1/2020, de 5 de maig, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Concursal (LC). No obstant això, a l’empara de la Directiva 2019/2013 sobre marcs de reestructuració preventiva, es permet la possibilitat d’integrar en els ordenaments jurídics dels estats membres la figura de l’administrador de la reestructuració, que com veurem a continuació és l’eix central del Pre -Pack concursal.

Què és el Pre-Pack Concursal?

La finalitat del Pre-Pack Concursal és facilitar i accelerar la venda d’unitats productives, que actualment es regula en la Llei Concursal. Tot i que la seva regulació pretén que sigui un procediment àgil, la realitat és que es pot convertir en un procés summament lent que pot provocar la pèrdua de valor de l’actiu fins a fer que resulti inviable.

A més, a vegades el deutor prèviament a la declaració de concurs ja ha realitzat tot un meritori treball de recerca de candidats interessats a adquirir la totalitat o una part dels actius viables de l’empresa. No obstant això, els terminis previs necessaris es dilaten tant que, quan s’arriba al concurs, la mateixa normativa concursal (subjecta als principis de transparència, publicitat i concurrència de creditors) pot provocar que tot aquest esforç hagi estat en va, a causa del deteriorament sofert per les unitats en venda.

Llavors, què novetats aporta aquesta nova figura?

Bàsicament, el Pre-Pack concursal consisteix en el nomenament d’un expert independent (nomenat pel jutge i que es convertirà, si escau, en l’administrador concursal futur) que supervisa totes les operacions de venda de la unitat productiva que pugui fer el deutor abans de la declaració de concurs. L’objectiu és que pugui verificar que tot el procés s’ha realitzat complint els principis de transparència i concurrència.

Amb aquest propòsit, el Pre-Pack Concursal estableix un procediment que té tres parts: la fase de sol·licitud, la fase preliminar i la fase d’autorització i implementació.

 

1. Fase de sol·licitud

En l’escrit de comunicació al Jutjat Mercantil de l’obertura de negociacions amb els seus creditors segons l’article 583 LC o en un escrit posterior, dins dels tres mesos següents a la comunicació, el deutor pot posar de manifest que està preparant operacions sobre els actius de l’empresa (tota l’empresa, unitats productives o de negoci, o venda amb globus d’actius), per a això ha d’indicar i relacionar específicament aquestes.

Així mateix, en el dit escrit o en un inicial o posterior, el deutor pot sol·licitar el nomenament d’un expert independent o administrador en matèria de reestructuració. La sol·licitud es tramitarà i resoldrà dins el mateix expedient de comunicació de l’article 583 LC pel jutjat competent per a la declaració del mateix concurs.

Per a la seva admissió, la sol·licitud haurà d’anar acompanyada dels següents documents:

  • Justificant d’haver emplenat degudament el formulari virtual publicat al portal de Canal Empresa de la Direcció General d’Indústria de la Generalitat de Catalunya, als efectes d’informar i de publicitar les dades essencials de les unitats de negoci o actius en situació de crisi empresarial .
  • Relació d’associacions representatives, sectorials i territorials, empreses competidores o de la mateixa cadena de valor, així com fons financers o industrials, o inversors directes, nacionals o estrangers, amb els quals el deutor ja hagi contactat i/o es comprometi a contactar al llarg del procés, en la recerca de potencials interessats, postors o oferents en l’adquisició que es prepara.

 

2. Fase preliminar / extrajudicial

Un cop presentada la sol·licitud comença la fase preliminar o fase extrajudicial, en la qual el deutor pot demanar que a les operacions sobre els actius en venda se’ls apliqui el caràcter reservat, d’acord amb el que estableix l’article 583 LC L’objectiu d’aquesta mesura és protegir la confidencialitat de l’obertura de les possibles negociacions.

L’expert independent és l’encarregat de garantir la transparència de les operacions sobre els actius. Per a això, ha de familiaritzar-se amb el negoci del deutor, supervisar les operacions de venda, informar els creditors i comprovar que hi ha igualtat d’oportunitats entre aquests, plasmant tot això en un informe que presenta davant el Jutjat.

En aquest sentit, les funcions bàsiques de l’expert independent inclouen:

  1. Familiaritzar-se amb el negoci.
  2. Assistir i supervisar a deutor en la preparació d’operacions.
  3. Informar els creditors del procés, participant, si s’escau, en les negociacions, especialment, amb els creditors privilegiats i públics, així com amb els representants dels treballadors.
  4. Verificar i supervisar la regularitat, publicitat i transparència en la preparació d’operacions sobre els actius de l’empresa, especialment garantint la igualtat d’accés a la mateixa informació i oportunitats entre els potencials interessats o postors i la justa competència.
  5. Emetre un informe final de la gestió realitzada i, en particular, de les vendes preparades sobre els actius de l’empresa.

No obstant això, fins al moment de la declaració de concurs, l’expert independent ha de respectar sempre, i sense ingerències, les facultats d’administració i disposició del deutor respecte del seu patrimoni, i pot deixar constància per escrit de les objeccions que consideri oportunes al procediment. D’altra banda, l’expert independent que sigui nomenat en aquesta fase pre-concursal serà també l’administrador concursal, un cop declarat el concurs, si és el cas, excepte causa justificada que impliqui designar un altre administrador.

La fase preliminar del Pre-Pack concursal conclou amb l’emissió de l’informe final sobre les gestions realitzades respecte a la possible venda dels actius. Aquest informe es posa en coneixement de deutor, el jutjat competent, la representació dels treballadors i els creditors més rellevants i, en tot cas, dels creditors privilegiats.

Aquest informe final de gestió ha de contenir, en particular, una valoració imparcial i independent en relació amb els següents aspectes:

  • Si la publicitat del procés ha estat suficient per garantir la màxima participació de tots els interessats, acompanyant, si escau, mitjans de prova.
  • Si la informació subministrada a tots els interessats durant el procés s’ha realitzat en termes que hagin garantit la igualtat d’oportunitats, acompanyant-se, si és el cas, mitjans de prova. 
  • Si, a conseqüència de l’anterior, ha quedat garantida la lliure i justa competència entre els interessats.
  • Si el preu final ofert per a l’adquisició preparada de l’actiu en qüestió és raonable, tenint en compte les circumstàncies concretes.
  • Si algun interessat o interessats (per exemple actors financers o industrials) han anticipat a compte del preu final quantitats que hagin estat imprescindibles i necessàries per al manteniment de l’activitat empresarial i del seu valor durant tot aquest procés.
  • Una previsió de l’evolució de la valoració de l’actiu o actius en qüestió, un cop declarat el concurs i en cas de no realitzar-se immediatament la venda plantejada.
  • Una proposta d’implementació d’una o diverses ofertes de compra vinculants de tota l’empresa, unitats productives o de negoci, o d’actius en globus. O, si escau, la formulació de propostes alternatives o complementàries.

Finalment, la retribució de l’expert independent serà d’acord amb les normes de l’aranzel, en quantitat corresponent als honoraris de la fase de liquidació, calculada segons el nombre de mesos en què efectivament desenvolupi les funcions atribuïdes. En cas que el concurs de la societat no arribi a ser declarat, la seva retribució va a càrrec del sol·licitant.

 

3. Fase judicial d’autorització i implementació

Amb la sol·licitud de declaració de concurs, el deutor ha d’adjuntar l’informe final de l’expert independent, així com les propostes finals d’implementació de compres vinculants de tota l’empresa, unitats productives o de negoci, o d’actius en globus.

Les autoritzacions judicials de les operacions de venda conformades i preparades s’han de tramitar, si escau, per la via de l’article 530 LC. A aquest efecte, en la mateixa interlocutòria de declaració de concurs, s’ha de donar trasllat de les propostes amb un termini de deu dies perquè els creditors, o qualsevol interessat, puguin efectuar al·legacions. El termini es computa des de la publicació en el Registre Públic concursal de la declaració de concurs, amb l’advertència expressa de l’existència d’una oferta vinculant i la identificació d’aquesta.

Finalitzat el termini de deu dies, l’administració concursal ha d’emetre l’informe previst a la Llei Concursal sobre el pla de liquidació. Després d’això, el jutge ha de dictar una resolució autoritzant o denegant les operacions de venda propostes en funció de la documentació aportada, contra el qual només podrà interposar un recurs de reposició.

Quins avantatges ofereix el Pre-Pack Concursal?

Encara que per ara només ha estat implementat en els Jutjats Mercantils de Barcelona, el procediment del Pre-Pack concursal ha rebut una acollida molt positiva tant entre la comunitat jurídica com en el món empresarial. En un moment en què s’acumulen milers de procediments concursals pendents de resolució, i davant la perspectiva que les conseqüències de la pandèmia portin a concurs a més empreses, ofereix diversos avantatges.

Per a les empreses afectades per un procediment concursal, el nou procediment planteja una manera àgil de donar sortida a unitats productives que són viables, preservant l’activitat productiva i els llocs de treball. Aquests actius també poden constituir una oportunitat interessant d’inversió i creixement per a altres empreses o emprenedors, l’interès dels quals es podria acabar frustrant si haguessin d’esperar a la finalització del procediment concursal.

Pel que fa als jutges i administradors concursals, la figura del Pre-Pack concursal ofereix més garanties que les propostes de venda o transmissió presentades compleixin tots els requisits que estableix la Llei Concursal. En aquest sentit, la creació de la figura de l’expert independent aporta tranquil·litat a juristes i administradors, que coneixen perfectament el marc legal i les seves atribucions, però no tenen per què estar completament familiaritzats amb el funcionament del sector o mercat de l’empresa concursada.

Esperem que aquesta iniciativa del Pre-Pack concursal sorgida a Barcelona s’estengui aviat a altres Jutjats Mercantils i contribueixi a agilitzar els procediments concursals, alhora que contribueix a protegir en la mesura del possible l’activitat econòmica i l’ocupació.

¿T’enfrontes a un procediment concursal? Assessora’t sobre totes les opcions aquí.

És efectiu l’embargament de béns per al cobrament d’un deute?

Imatge Article 6 - Efectivitat embargament de bens_CAT

Disposar d'una sentència judicial que reconegui el nostre dret a cobrar un deute per part d'un deutor no garanteix, de cap manera, que aconseguim cobrar de manera total o parcial l'import d'aquest deute. Ens podem trobar amb la situació que, després d'invertir temps i diners en un procediment judicial per reclamar l'import d'un deute, obtinguem una sentència judicial favorable als nostres interessos, però no obstant això el deutor no vulgui complir voluntàriament amb el pagament del deute que li ha estat imposat mitjançant aquesta sentència judicial. Què podem fer en aquestes situacions?

Quan hem obtingut una sentència favorable al cobrament d’un deute, però el deutor no compleix voluntàriament la seva obligació, cal iniciar un procediment d’execució de la sentència judicial. Aquest té per finalitat aconseguir el cobrament del deute mitjançant l’embargament i, posterior liquidació si cal, dels béns que siguin titularitat del deutor.

Quins béns es poden embargar i quins no?

Un embargament judicial és un procediment mitjançant el qual, prèvia ordre d’un jutjat, s’aprehenen béns del deutor a fi de liquidar-los i satisfer el pagament d’un deute reconegut prèviament per una sentència judicial. A Espanya, tristament el tipus d’embargament més conegut és l’embargament d’habitatge per execució de la hipoteca en cas d’impagament.

Encara que també es poden embargar altres tipus de béns, sempre en l’ordre que defineix l’Article 592 de la Llei d’Enjudiciament Civil (“LLEC”):

  1. Diners o comptes corrents de qualsevol classe.
  2. Crèdits i drets realitzables a l’acte o a curt termini, i títols, valors o altres instruments financers admesos a negociació en un mercat secundari oficial de valors.
  3. Joies i objectes d’art.
  4. Rendes en diners, qualsevol que sigui el seu origen i la raó de la meritació.
  5. Interessos, rendes i fruits de tota mena.
  6. Béns mobles o semovents, accions, títols o valors no admesos a cotització oficial i participacions socials.
  7. Béns immobles.
  8. Sous, salaris, pensions i ingressos procedents d’activitats professionals i mercantils autònomes.
  9. Crèdits, drets i valors realitzables a mitjà i llarg termini.

En aquest sentit, la LLEC regula tant l’ordre dels béns que es poden embargar (amb preferència pels diners i els comptes bancaris enfront d’altres tipus de béns), ja que es busca primer els béns que són més fàcils de convertir en diners i l’embargament dels quals menys pugui afectar el deutor; com el límit del valor dels béns que poden embargar judicialment (no es poden embargar béns per import superior al deute). Això pretén evitar que, per exemple, es pugui travar embargament sobre una finca per un deute d’import irrisori, amb totes les conseqüències negatives que aquest fet pot tenir per al deutor.

La LLEC també estableix aquells béns que són absolutament inembargables, és a dir, béns que no es poden embargar en cap circumstància:

  1. Els béns que hagin estat declarats inalienables.
  2. Els drets accessoris, que no siguin alienables amb independència del principal.
  3. Els béns que no tinguin, per si mateixos, contingut patrimonial.
  4. Els béns expressament declarats inembargables per alguna disposició legal.

Al seu torn, l’Article 606 LLEC estableix que són també inembargables els següents béns:

  1. El mobiliari i el parament de la casa, així com les robes de l’executat i de la seva família, en el que no es pugui considerar superflu. En general, els béns com aliments, combustible i altres que, segons el parer de tribunal, siguin imprescindibles perquè l’executat i les persones que en depenen puguin atendre amb raonable dignitat a la seva subsistència.
  2. Els llibres i instruments necessaris per a l’exercici de la professió, art o ofici a què es dediqui l’executat, quan el seu valor no guardi proporció amb la quantia del deute reclamat.
  3. Els béns sacres i els dedicats al culte de les religions legalment registrades.
  4. Les quantitats expressament declarades inembargables per llei.
  5. Els béns i quantitats declarats inembargables per tractats ratificats per Espanya.

Finalment, l’Article 607 de la mateixa LLEC regula l’embargament de sous i pensions, establint que “és inembargable el salari, sou, pensió, retribució o el seu equivalent, que no excedeixi de la quantia indicada pel salari mínim interprofessional”.

Diferents situacions que poden sorgir davant un embargament

El fet que la LLEC permeti l’embargament i un tribunal reconegui aquesta possibilitat, amb les limitacions que hem vist a l’apartat anterior, no sempre vol dir que hi hagi béns a embargar, sobretot quan el deutor és una persona jurídica.

Ens podem trobar amb els diferents escenaris que resumim a continuació:

  • El deutor no té ni un sol bé o dret que es pugui embargar. En aquest cas, les nostres possibilitats de recuperar el deute poden ser pràcticament nul·les, perquè pot ocórrer fins i tot que la societat hagi cessat la seva activitat. Per això és recomanable fer un breu estudi previ de solvència sobre la persona amb qui volem signar un contracte, o es pot fer fins i tot abans d’interposar la demanda, per determinar si realment hi ha béns amb els quals pugui respondre a possibles deutes.
  • El deutor només té comptes corrents, però cap altre bé. Inicialment seria el millor escenari, perquè en principi es tracta de la forma més fàcil i ràpida de recuperar el deute (ens deuen diners i embarguem diners). El problema rau quan el saldo del compte corrent no és suficient per cobrir el deute, en aquest cas s’haurà d’analitzar i verificar si el deutor té o no activitat econòmica a l’efecte de valorar les possibilitats de recuperació del deute per altres vies.
  • El deutor té béns de diferents tipus. En aquest últim cas, com hem vist anteriorment, si hi ha comptes corrents o diners, serà el primer que s’embargui d’acord amb la LLEC. Si això no fos suficient per cobrir el deute, a continuació s’han d’embargar altres béns (finques, cotxes, béns mobles, etc.). El problema està en el fet que, per convertir aquests béns en diners per cobrar el deute, caldrà sol·licitar la seva subhasta al Jutjat. Aquest procediment està subjecte a les seves pròpies particularitats i es pot allargar, de manera que tampoc resulta senzill cobrar per aquesta via.

En definitiva, tenir una sentència judicial favorable no sempre equival a recuperar el deute, ja que l’embargament de béns pot no ser efectiu. Per això, és important analitzar la situació del deutor tant abans de posar la demanda com durant el procediment judicial.

I és que, a efectes de recuperar el deute, fins i tot pot resultar més efectiu intentar arribar a un acord per cobrar almenys una part del deute, que acabar el procediment amb una sentència i l’embargament d’uns béns… que en cap cas ens garanteix recuperar el deute.

Si busques un advocat expert en dret mercantil i dret processal per assessorar-te en un possible embargament de béns, posa’t en contacte amb mi aquí. Puc ajudar-te!

Per què és important comptar amb un advocat per redactar o revisar un contracte?

redactar o revisar un contracte

Un contracte és un document jurídic vinculant que genera obligacions i drets per a totes les parts que el signen. No obstant això, a l'hora de redactar un contracte, és molt habitual que sigui preparat per persones que no són especialistes en dret, elaborat a partir d'una plantilla genèrica o, pitjor encara, adaptat a partir d'un altre contracte existent. Això és una pràctica molt poc recomanable que pot tenir greus conseqüències. Saps per què?

Un contracte és un acord legal, generalment per escrit tot i que també pot ser verbal, formalitzat entre dues o més parts que compten amb capacitat jurídica per vincular-se en virtut d’aquest, i que genera drets i obligacions per a ambdues parts. Es tracta d’un element fonamental en el nostre marc jurídic, però lamentablement no sempre li donem la importància que mereix d’acord amb els seus possibles efectes legals.

En aquest sentit, a l’hora de preparar un contracte, hi ha tres males pràctiques molt esteses:

  1. Encarregar la confecció del contracte a una persona que no compta amb la formació jurídica adequada o no és especialista en la matèria (per exemple, dret mercantil o dret immobiliari). El cas típic és el d’un venedor que prepara un contracte de venda amb un client, o un agent immobiliari que fa un contracte de lloguer.
  2. Partir d’un contracte similar ja existent i adaptar-lo a les noves condicions i necessitats del negoci jurídic a realitzar. Per exemple, l’empresa que agafa el contracte signat amb un proveïdor i el modifica per usar-lo amb un altre proveïdor.
  3. Fer servir un model de contracte tipus obtingut d’Internet o altres fonts, que no ha estat redactat específicament per al cas. Un exemple habitual és la botiga en línia o negoci en línia que “còpia” les condicions de venda d’una altra pàgina web similar (i sovint ni tan sols s’assegura de canviar totes les referències a l’altra empresa).

Qualsevol d’aquestes pràctiques suposa un error perquè cada negoci jurídic és diferent. No hi ha dos contractes iguals perquè les parts no solen ser les mateixes o perquè sempre, encara que siguin petites, existeixen variacions en l’objecte, en el preu, en la forma de pagament… Per tant, les disposicions d’un contracte creat en un moment determinat, només serveixen per a aquelles parts, en aquell moment i amb aquelles condicions, però no per als altres casos.

De la mateixa manera, totes les clàusules d’un contracte tenen el seu sentit i la seva raó de ser. No es poden eliminar o trossejar perquè no les entenguem o perquè considerem que no s’apliquen al cas que ens ocupa. Si fem això, podem estar suprimint una clàusula que sigui bàsica o que, legalment, sigui necessari que estigui inclosa en el contracte per a la seva validesa. El resultat pot ser que el contracte no resulti vàlid per no ajustar-se a dret, en el millor dels casos, o que deixi desprotegits els nostres interessos jurídics, en el pitjor escenari.

Per què cal recórrer a un advocat per redactar o revisar un contracte

Quan ens fa mal un queixal, anem al dentista i no se’ns ocorre intentar arrencar-nos-el nosaltres mateixos; si se’ns espatlla el cotxe, el portem al mecànic i no l’intentem arreglar pel nostre compte. Llavors, per què quan hem de signar un contracte, que és un dels actes jurídics més rellevants de la nostra vida, pensem que no és necessari un advocat? Què té de diferent respecte a altres situacions en les quals sí que ens posem en mans d’un expert?

La realitat és que, per intentar estalviar-nos invertir en un advocat per preparar o revisar un contracte, podem haver de gastar molt més si després sorgeixen problemes i resulta que el contracte està mal “fet”, falten coses essencials o els termes no estan ben definits .

A l’hora de redactar un contracte, comptar amb un advocat és important perquè:

  • Farà una anàlisi del negoci jurídic per identificar els aspectes més rellevants.
  • Tindrà en compte les lleis aplicables a cada situació en particular.
  • Redactarà un contracte a mida especialment adaptat a la situació.
  • Vetllarà per la defensa dels interessos del client que encarrega el contracte.
  • Evitarà que s’incloguin clàusules abusives o errors que el podrien invalidar.
  • Garantirà que el contracte tingui cabuda en l’ordenament jurídic vigent.
  • Preveurà les futures contingències i inclourà les salvaguardes necessàries.

I és que, per molt bé que coneguem el nostre sector o per molts contractes similars que hàgim vist, un professional del dret sempre pot conèixer aspectes necessaris o tenir en compte factors importants per al cas concret que no se’ns havien ocorregut. En cap cas es limitarà a adaptar una plantilla de contracte obtinguda d’Internet o “copiada” d’un altre contracte existent.

De la mateixa manera, a l’hora de revisar un contracte convé recórrer a un advocat perquè:

  • Ens explicarà el contingut del contracte i s’assegurarà que l’entenguem.
  • Procurarà que el contracte sigui equitatiu per a ambdues parts.
  • Assenyalarà possibles clàusules abusives o que beneficiïn a l’altra part.
  • Confirmarà si el contracte s’ajusta a dret i té cabuda en el marc legal.
  • Proposarà modificacions pertinents i correctament redactades.
  • Incorporarà les salvaguardes necessàries en cas que sorgeixin conflictes.

Idealment, la revisió del contracte s’ha de fer abans de la seva signatura, ja que la comprensió de tot el contingut d’un document jurídic és fonamental abans de subscriure’l. Només si coneixem l’abast jurídic de totes les clàusules, podrem prendre la decisió de si ens convé signar-lo. Però, fins i tot en el cas que ja hàgim signat un contracte, però no estiguem convençuts de les seves condicions, portar-lo a un advocat perquè el revisi pot ajudar a detectar aspectes conflictius i prendre les mesures adequades per protegir-nos.

Necessites un advocat especialista en dret processal, concursal, mercantil o immobiliari per redactar o revisar un contracte abans o després de signar-lo? Puc ajudar-te!

És possible registrar la liquidació d’una societat amb un únic creditor?

Imatge Article 4 - Liquidació societaria_CAT

Cada any es constitueixen a Espanya més de 90.000 societats mercantils i se’n dissolen prop de 20.000, segons l’Estadística de societats mercantils de l’INE. Una de cada quatre liquidacions són voluntàries, però la resta són el resultat de procediments concursals que intenten satisfer, en la mesura del possible, els drets dels creditors. Un dubte habitual és si resulta possible liquidar una societat quan hi ha un únic creditor, però no hi ha actius suficients per al pagament dels deutes. Què es pot fer en aquests casos?

La liquidació societària és el conjunt d’operacions que ha de dur a terme el liquidador per a la liquidació d’una societat. Això implica, en primer lloc, formular un inventari i balanç de la societat (per conèixer de quins actius i passius disposa); en segon lloc, atendre el pagament dels deutes i el cobrament dels crèdits; i, en darrer lloc, fer el balanç final de liquidació, en el qual s’inclourà la quota de liquidació que correspon a cada soci.

Un principi bàsic del nostre ordenament societari és el de la prèvia satisfacció dels drets de tots els creditors com a requisit inexcusable per al repartiment de l’haver social entre els socis i, per tant, per a la liquidació de la societat. Dit d’una altra manera: no és possible que els socis es reparteixin haver social, si no s’han pagat tots els deutes existents.

Aquest requisit previ del pagament dels creditors (o la consignació o fiançament dels seus crèdits) pressuposa que es disposa d’actius o de patrimoni suficient per al compliment de les obligacions. Ara bé: què passa en aquells casos en què no hi ha actius per al pagament dels deutes? Està condemnada la societat a subsistir per saecula saeculorum?

La doctrina de la liquidació societària amb un únic deutor

En el cas que no es disposi d’actius suficients per al pagament dels deutes i es tinguin múltiples creditors, la via per a la liquidació societària és acudir al procediment concursal. No obstant això, si no es tenen actius suficients i només hi ha un únic creditor, la via del procediment concursal pot no ser l’adequada, donada l’exigència d’una pluralitat de creditors com a premissa necessària per a l’existència i tramitació d’un procediment concursal.

Per tant, ens podem trobar amb una societat que compti amb un únic creditor, sense actius suficients per fer front al pagament del deute i que no pot acollir-se al procediment concursal per no complir aquest requisit. En aquest cas, pot ser que el Registrador Mercantil es negui a inscriure la liquidació societària sobre la base que, per a la inscripció de la liquidació, cal haver satisfet prèviament a tots els creditors.

En aquests casos, la Direcció General del Registre i Notariat (DGRN) va establir la doctrina de permetre la inscripció de la liquidació societària i, per tant, la cancel·lació dels assentaments registrals de la societat. Per a això, la DGRN sosté que no es pot “condemnar” als socis a la subsistència de la inscripció registral d’una societat dissolta i amb les operacions de liquidació realitzades (encara que la seva insolvència li impedeixi satisfer a l’únic creditor).

Aquesta doctrina es fonamenta en el següent:

  • En l’àmbit estrictament registral no existeix cap norma que supediti la cancel·lació dels assentaments registrals d’una societat de capital a què aquesta no tingui actiu social a la prèvia declaració de concurs.
  • Per practicar la cancel·lació, és requisit imprescindible comptar amb el balanç de liquidació on s’ha d’indicar, en aquests casos, la inexistència d’actius per a la satisfacció del creditor. Aquestes manifestacions es realitzen sota la responsabilitat del liquidador i, per tant, serà aquest qui assumirà, si és el cas, les conseqüències de la manca de veracitat del contingut d’aquest balanç.
  • La cancel·lació dels assentaments registrals no perjudica el creditor perquè es manté l’aptitud de la societat per ser titular de drets i obligacions. Tampoc impedeix la posterior responsabilitat de la societat —i del liquidador— si després d’inscriure l’extinció de la societat, apareguessin nous béns socials no tinguts en compte en la liquidació. De la mateixa manera, no implica que l’únic creditor es vegi privat de protecció perquè pot iniciar contra la societat, socis, administradors o liquidadors les accions judicials pertinents si la manca de pagament és imputable a algun d’ells.

No obstant això, la doctrina de la Direcció General de Registre i Notariat no s’aplica de forma automàtica, sinó que hi ha Registradors Mercantils que són reticents a inscriure liquidacions societàries quan es fa constar en el balanç de liquidació que hi ha algun creditor.

Efectes de la nova Llei Concursal

A més de l’anterior, a l’efecte de l’aplicació d’aquesta doctrina caldrà veure com la DGRN enfoca aquest tipus de situacions sobre la base del Reial Decret Legislatiu 1/2020, de 5 de maig, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Concursal. La nova Llei Concursal preveu la conclusió per insuficiència de la massa activa simultània a la declaració del concurs.

Això significa que el jutge pot acordar, en la mateixa interlocutòria de declaració de concurs, la conclusió del procediment quan s’apreciï que la massa activa serà insuficient per a la satisfacció dels costos del mateix procediment, i més, que no és previsible l’exercici d’accions de reintegració o de responsabilitat de tercers ni la qualificació del concurs com a culpable. També preveu la conclusió del procediment concursal quan en la llista de creditors consti l’existència d’un únic creditor.

Per aquesta raó, tot i la possibilitat que ofereix l’esmentada doctrina de la DGRN, el més recomanable és procedir sempre a una liquidació societària ordenada, intentant pagar a tots els creditors; o bé acudir al procediment concursal per obtenir la declaració i conclusió de concurs com a pas previ a la sol·licitud d’inscripció registral de la liquidació societària. D’aquesta manera, l’opció de la inscripció societària amb un únic creditor, sense la tramitació d’un procediment concursal, es configura com una via excepcional a la qual s’hauria de recórrer com a últim recurs quan no hagi estat possible una liquidació ordenada.

Estàs afectat/a per un procediment concursal o liquidació societària? Assessora’t!